Yo tinc una casa vella
al poble on em vaig criar.
Tinc un forcat i una rella
i un lligo i una corbella
que saben de treballar.
Es una casa que obliga
a recordar als majors:
Una casa molt antiga
que sap del gra i de l’espiga
i de frets i de calors.
I tinc davant el païsage
d’un poble que mira al cel
portant al cor el mensage
d’una llengua que es fa image
i es mes dolça que la mel.
Alli tinc un lloc propici
per reviure la costum.
Tinc el recort i l’indici
d’una vida i un ofici
ple de terra i ple de llum.
I tinc el temps de l’escola
i les llibretes en blanc.
Tinc el colom que revola
i el morter i la caçola
i la tauleta i el banc.
Alli tinc el pas primer
i encara el primer desig.
Tinc la flor del taronger
i el joc montat al carrer
i el trinquet i el set i mig.
I perque la meua infancia
està viva en aquell lloc,
ara que ho veig a distancia,
comprenc la seua importancia
i em dic per dins a poc a poc:
Yo tinc una casa vella
que em parla del dia clar.
Tinc el blat i la rosella
i un somni entre cella i cella:
Tornar al poble, ¡tornar! …
